En un somni, publicava al meu bloc un post sobre Giorgione. Feia molt que no sentia el nom d’aquest pintor. Tant, que quasi m’havia oblidat que és el pare d’un dels quadres més enigmàtics de la història de l’art: La tempestat. L’obra presenta una temàtica ben desconcertant, cosa que em fa pensar que abans de ser un quadre podria haver estat un somni. Els personatges, una dona nua alletant un nadó i un home contemplant-la, se situen en un paisatge diïrn força fosc. Casualment, avui fa un dia semblant al del quadre, massa fosc per ser a finals d’abril.

Fa força temps, en un intent d’esclarir el misteri de La tempestat, vaig pensar que podria anar a Venècia a contemplar l’original. Ho vaig fer, però vaig marxar de l’Accademia amb més desconcert del que sentia quan veia qualsevol reproducció. Recordo que la llum de la sala on s’exposava l’obra era tant tènua com al quadre de Giorgione i recordo també que jo era un dels pocs visitants del museu, cosa rara a Venècia.

Tot plegat va passar fa tant de temps que ara em sembla no haver-ho viscut, sinó haver-ho somiat tan sols. O potser va ser un somni fet realitat com el post que esteu acabant de llegir en aquest precís instant?

29 d’abril de 2013

Vista de la finestra de l’oficina.

ENCANTAT D’HAVER-TE CONEGUT (I ALS TEUS SOMNIS)

EL DICCIONARIO de Manuel Calzada Pérez. Dirigida per José Carlos Plaza. Interpretació: Vicky Peña, Helio Pedregal i Lander Iglesias. Al Teatre Romea de Barcelona fins al 10 de febrer de 2013.

Dona, republicana, llicenciada i manifestament escèptica d’una institució tan sagrada com la Real Académia Española. Tenia tots els números per ser víctima d’un règim ranci, masclista i antiintel·lectual com el franquista, i en va ser. Però hi ha gent que creix davant l’adversitat i María Moliner, entre negatives i resistències, va esculpir una gran obra tota sola: el Diccionario del uso del español.

La lexicògrafa aragonesa tenia dos grans enemics que la volien sentenciar al silenci i a l’oblit: Franco i, al final de la seva vida, l’arteriosclerosi cerebral. Però amb la seva revel·lia silenciosa i perseverant va treballar per fer democràtic el coneixement i posar-hi un ordre dins del caos. Perquè entendre el significat de les paraules és entendre les idees i, d’aquesta manera, poder passar de la idea a l’expressió. El seu únic desig era fer un diccionari rigorós i que no discriminés ningú per motiu de gènere o d’ideologia; és a dir, un diccionari per a tothom. En aquest sentit, es proposava esmenar l’arrogància autoritària, subjectiva i unidireccional de la RAE, que, en aquell moment, significava estar en contra d’un sistema interessat en privar els espanyols de qualsevol indici de pensament propi.

 

Vicky Peña i Lander Iglesias. Font imatge.

Fer una obra de teatre inspirada en una dona com María Moliner era tan just com necessari. I no em puc imaginar muntatge millor que el que vaig veure ahir al Teatre Romea. Sota la direcció de José Carlos Plaza, Vicky Peña interpreta la lexicògrafa aragonesa amb un respecte i un “carinyo” commovedors. A través del sentit de l’humor inherent al personatge, Peña es posa a la butxaca des del minut zero un públic plenament connectat amb la protagonista d’aquesta història que cal que tothom conegui.

Manuel Calzada Pérez, fa en el seu text unes pinzellades corprenedores del passat dolorós de Moliner com a represaliada del franquisme. En el muntatge de José Carlos Plaza, aquestes pinzellades es tradueixen en un trastorn que experimenta la pacient davant les preguntes en bateria que el seu metge li fa per sondejar l’evolució de la seva malaltia. L’entrevista transporta la lexicòloga al record punyent de l’interrogatori al qual va ser sotmesa després de la caiguda de la II República. Des de la platea del Romea vaig copsar la contundència de les adversitats a les quals va haver de fer front i, d’una manera o altra, vaig compartir el seu dolor. L’escena és angoixant, però també és una lliçó de domini de les arts escèniques.

 

María Moliner treballava infatigablement des de casa seva. Font imatge.

L’obra acaba amb un discurs brillant davant dels acadèmics de la RAE. Discurs que mai no va poder dir, perquè, tot i ser-ne candidata, no va sortir nomenada. Fet i fet, què podria aportar una dona que s’ha passat la vida “zurciendo calcetines”? Ben mirat, molts prohoms de l’Acadèmia haurien preferit que s’hagués dedicat a aquesta activitat inofensiva, però malauradament per a ells, i també per al seu neuròleg, que veia en ella un objecte d’estudi ben interessant: una dona amb un insòlit “deliri quixotesc”, el diccionari de María Moliner existeix.

Davant l’afirmació de la mateixa Moliner, segons la qual el temps posa les persones al seu lloc, em pregunto si el temps li ha donat la raó i ja ha arribat el seu moment. Només cal llegir la premsa o escoltar les declaracions dels dirigents d’aquest país per posar en dubte la seva frase.

Albert Navarro Suñé

@alnavars

Instantània presa durant la Taula Rodona sobre Andrea Camilleri amb motiu de la VIII Trobada de Novel·la Negra de Barcelona. De l’1 al 9 de febrer 2013.

La taula rodona de divendres passat a la Biblioteca Jaume Fuster entorn a Andrea Camilleri va ser el tret de sortida d’una bcnegra que potser enguany té més motius de ser que mai. En primer lloc, per ser Barcelona una de les capitals europees de la literatura del crim i en segon lloc per comptar per a aquesta edició amb un programa farcit de continguts de morbosa actualitat. Només un dels exemples és la taula rodona de sobre la corrupció, que tindrà lloc el dilluns 4 de febrer a la Capella. Més actual, impossible.   

Començar la Trobada parlant d’Andrea Camilleri i de la seva criatura més emblemàtica, Salvo Montalbano, és sens dubte entrar per la porta gran del gènere negre (o giallo, tal i com se’l coneix a Itàlia). Els ponents de la taula rodona ofereixen un tast de l’obra d’aquest inesgotable escriptor sicilià. Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, descriu la novel·la negra mediterrània com a hedonista, crítica, nostàlgica i desencantada. I és que, segons Jordi Canal, la novel·la negra del sud d’Europa parteix de la consciència del fracàs de la societat occidental. Els personatges d’aquest gènere literari es mouen entre les llums d’un passat ja esgotat, els clars-obscurs del present i les ombres d’un futur que no promet gaires certeses.

Andrea Camilleri

Els adjecius que proposa Jordi Canal encaixen a la perfecció amb el tarannà de Salvo Montalbano, però també amb la manera de fer de Pepe Carvalho, fill literari de Manuel Vázquez Montalbán. Tot i que no es va esmentar durant la taula rodona, el protagonista d’algunes novel·les d’Eduardo Mendoza, el comisario Flores, tampoc no s’escaparia de la descripció tan encertada de novel·la negra que fa Jordi Canal.   

Arriba el torn de la periodista argentina Lilian Neuman i explica algunes de les adècdotes viscudes en primera persona amb l’escriptor sicilià. I, per acabar, abans de les preguntes d’un públic que omple de gom a gom l’auditori, Pau Vidal ens fa cinc cèntims d’allò que significa per a la seva carrera professional i personal ser el traductor al català dels llibres de Camilleri.   

Aquesta taula rodona  del gran Camilleri va ser el millor aperitiu imaginable d’aquest menú literari tan suculent que farà les delícies dels fans del gènere fins el 9 de ferber. Exposicions, converses, taules rodones, projeccions, activitats interactives pensades per a tot hom i dona que senti aquella fascinació morbosa tan humana de saber què amaguen les zones més fosques de la ment humana. 

Albert Navarro Suñé

@alnavars

Font imatge: DecreceMadrid

El documental Requiem per Detroit, emès a TV3 el 15 de gener és un exemple imperdible de creativitat al servei de la informació. Abans de veure’l no en sabia gairebé res d’aquesta ciutat. Només que tenia un equip de Bàsquet important i que hi havia hagut músics de jazz destacats. Poca cosa més.

Ignorava que la biografia d’aquesta ciutat il·lustra fil per randa la història dels Estats Units al segle XX. I és que és a Detroit on, a inicis d’aquell segle, va tenir lloc un gran boom econòmic gràcies a Henry Ford, autor de dues de les grans aportacions del capitalisme: la producció en cadena d’automòbils i l’oportunitat d’accedir a la societat del consum fins i tot pels obrers menys qualificats. Negres i blancs, del nord i del sud, pobres i rics, coexistien en una mateixa ciutat que supurava oportunitats per tot arreu. 

Primers conflictes: junts però no barrejats

La diversitat de procedència, raça i classe social feia molt complicada la convivència a Detroit, de manera que van tenir lloc no pocs conflictes socials i sindicals que fins a aquells moments eren nous. Malgrat això, mentre la indústria del motor rutllés, se seguiria mirant el futur amb un somriure. 

Fins que un dia, va deixar de rutllar. Detroit des del seu naixement havia fet front a tantes amenaces com oportunitats i se’n va anar sortint prou bé. Però la crisi del petroli, amb la conseqüent davallada de producció d’uns automòbils que responien a unes directrius ja antigues (grans formats = alt consum de carburant), va sentenciar Detroit a malviure (no a morir) a l’ombra d’allò que un dia havia estat una ciutat gran, moderna i “amb futur”.

Composició fotogràfica que reflexiona sobre l’abans i el després d’una gran ciutat avui postindustrial. Font imatge: Detroiturbex

Apostar per un únic sector econòmic té els seus riscos 

Actualment, la ciutat de la prosperitat industrial és un niu de violència, drogues i destrucció originades per l’atur. Tal i com denuncien els activistes entrevistats en el documental, les oportunitats de progressar que un dia van tenir els habitants de Detroit, són avui oportunitats de delinquir. 

Veient l’estat deplorable de molts edificis per fora i per dins, es té la sensació que, en un moment determinat, sense saber com ni perquè, la població s’hagués vist forçada a abandonar la ciutat de la nit al dia. No per casualitat, les estadístiques diuen que Detroit va perdre un milió d’habitants entre el 1950 i el 2005 (font: Vikipèdia). Si no sabéssim que darrera d’aquesta baixada de població hi ha la crisi de l’automòbil, podríem pensar que hi ha hagut una guerra. De fet, d’una manera o altra, la ciutat viu immersa en un tipus de postguerra. 

Com una Pompeia engolida per la lava, una bona part de la capital de l’estat de Michigan és avui la runa més gran i vergonyosa dels Estats Units. L’administració local no pot permetre’s ni tan sols d’enderrocar els edificis malmesos per les bandes juvenils i per l’acció destructora de la natura. 

 Font imatge: Detroiturbex

Detroit, la nova Berlín?

Quan ja estàs pensant que Detroit seria la darrera ciutat al món on t’hi deixaries caure, el documental fa un enèrgic cop de volant (mai tan ben dit) i ens deixa veure la llum al final del túnel. El llegat de l’home no ha estat gaire perdurador a la capital de Michigan, però no es pot dir el mateix del llegat de la natura. Aquesta part del mitjà orient americà és fèrtil i abundant en aigua. Si a aquest fet hi sumem el desinterès dels especuladors immobiliaris en segons quins barris de Detroit, ja hi tenim centenars de neo-rurals sembrant-hi les seves patates ecològiques. 

Font imatge: laciudadviva.org

Berlín, ciutat que es reinventa contínuament i avui capital de l’avantguarda europea en contra-cultura, s’està fent petita (i cara) davant de tanta demanda internacional. Serà Detroit el nou lloc on s’hi instaurarà la utopia postindustrial? Hi ha molts indicis per pensar que així serà. De fet, al final de Requiem per Detroit s’hi explica que en aquesta ciutat ja s’està forjant una societat artesanal plenament connectada amb la natura. Aquest serà el futur de la humanitat? Jo, personalment, firmaria ara mateix.  

Albert Navarro Suñé

@alnavars 

Tots la recordem per haver omplert els escenaris catalans amb la seva presència inqüestionable. De fet, la darrera vegada que la vaig veure actuar va ser al TNC al capdavant de la corprenedora Agost. Tot i això, l’Anna Lizaran no ha estat una mestra només al teatre.

En una de les poques aparicions televisives seves que recordo, la de Porca Misèria, interpreta virtuosament el paper d’Aurora Segura, una gran diva vinguda a menys que fa de rival més directe, i suposadament amiga, de la Fina Cardona (Mercè Sampietro), la dèspota propietària de la productora que porta el seu nom. En un dels capítols, donen a Segura la Creu Sant Jordi, fet que omple la Cardona d’una enveja molt mal dissimulada.

Aprofita la Cardona el monòleg del seu programa en directe per felicitar Segura pel premi, però la visceralitat de la primera li juga una mala passada i fa un discurs de to poc elegant, per no dir injuriós, quan es refereix als mètodes a través quals Segura aconsegueix aquest reconeixement oficial. Comença una lluita de dives d’impagable diversió que durarà uns quants capítols.

A banda del gran llegat teatral que ens ha deixat l’Anna Lizaran, recordaré i revisitaré per sempre més aquests grans moments d’un gènere suposadament menor com és la televisió, dignificat per Joel Joan i, com no, pels grans actors i actrius que hi aparèixen. 

A TV3 a la Carta podeu veure alguns dels millors moments del capítol Batalla de reines de Porca Misèria. Aneu al vídeo del capítol 8 de la quarta temporada. Minuts 7:40, 26:33, 31:12, 34:17, 38:05 i 45:19. 

Autor imatge: Herman Sorgeloos

De tant en tant em visiten moments inoblidables passats a les grades d’algun teatre. Avui he recordat un gran muntatge vist al Festival Grec de 2012: 32 Rue Vandenbranden de la companyia de dansa belga Peeping Tom. Va ser un viatge sense retorn cap a un món oníric ple de referències al cinema de terror. Una obra mestre que parla un llenguatge mai vist (al menys per mi) i, potser per desconegut, irresistiblement atractiu.

Recordo que aquella mateixa nit, sortint del Teatre Lliure, un somni m’ubicava entre les rulots que apareixen a la reeixida escenografia de 32 Rue Vandenbranden. El meu cos es  movia entre l’esfarrifança i l’èxtasi, al ritme de la banda sonora de la mítica El Resplandor (The Shining) de Kubrick, composada originalment per Wendy Carlos i Rachel Elkind-Tourre i adaptada a aquest espectacle per Juan Carlos Tolosa i Glenn Vervliet.

Autor imatge: Herman Sorgeloos

Albert Navarro Suñé
@alnavars

VALTARI videoclip de Chistian Larson. Ballarins: James O’Hara i Nicola Leahey. Música de Sigur Rós i coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui. 2012

Per a mi el casament del segle no va ser el de Lady Di, ni el dels prínceps d’Astúries. Per a mi l’enllaç més romàntic i estèticament influent ha estat el del grup islandès Sigur Rós amb el coreògraf belga Sidi Larbi Cherkaoui. Vaig assabentar-me per casualitat que el creador audiovisual Chistian Larson els va posar en contacte. Com no se m’havia acudit abans? Dos dels meus creadors de capçalera treballant junts, creant… fent l’amor! D’aquesta unió neix una criatura audiovisual de 10 minuts. Al meu parer, una obra d’art total.

Sigur Rós - Valtari from Sigur Rós Valtari Mystery Films on Vimeo.

La música de Sigur Ros, que electritza qui l’escolta, acompanyada del dibuix barroc de la veu angelical de Jónsi, és traduïda en escultura vivent per James O’Hara i Nicola Leahey. Els moviments que aquesta parella de ballarins exhibeix mostren els límits de la flexibilitat humana. I és que els seus cossos es dobleguen fins a l’extrem de l’imaginable. Amb tot, no transmetren cap sensació d’antinaturalitat i, com el bambú, no arriben a trencar-se mai.

Escoltar el darrer disc de Sigur Rós, Valtari, és com submergir-se en una mar d’aigua espessa i càlida. Cada cançó és una capbussada en aquest univers líquid habitat per un seguit de criatures recargolant-se sobre elles mateixes al ritme d’unes corrents d’aigua suaus. No vols sortir d’aquesta aigua plàcida i acabes fluint i fruint com ho fan els ballarins del magistral videoclip de Larson.

Albert Navarro Suñé

@alnavars

EVOL, streetartist que viu i treballa a Berín.

Per algun motiu, l’obra d l’alemany Evol m’és estranyament familiar. Potser per haver-me passat tota una vida contemplant com un badoc la fisonomia de moltes façanes de la meva ciutat i de moltes altres en què m’hi he deixat caure fins ara. Tots els edificis oculten una infinitat de secrets a cada cèl·lula dels seu cossos de ciment i maó. Però a nosaltres, espectadors, només se’ns permet veure’n la cara externa. Una pell guarnida amb volutes, mènsules i cornisses, o maquillada amb colors sovint d’impossible combinació. Quedar-se embadalit davant d’una façana és com romandre a les portes d’una obra de teatre a la qual tens l’accés vetat. I segons com, és millor no entrar-hi. D’aquesta manera, obligues la teva imaginació a treballar.

Doncs bé, he tingut una sensació semblant quan he descobert (malauradament, no in situ) algunes imatges i vídeos de l’obra d’Evol. En el seu art, tot s’aprofita. Cartons, paper, envasos, etiquetes que troba escampats per l’ambient, etc. Arreplega allò que la ciutat rebutja i l’hi retorna en forma d’obra d’art. També transforma peces del mobiliari urbà (caixes elèctriques, senyals, jardineres públiques…) i les deixa no com a noves, sinó més aviat al contrari. Les dota d’una vida que no tenien, obre finestres sobre una superfície fins al moment cega i les fa dialogar amb la vida quotidiana del barri.

Font imatge: Designboom

La seva tècnica, com no podria ser d’altra manera, és mixta: collage i stencil (spray sobre plantilla), amb materials que són sempre pobres, però d’un resultat molt ric i del tot sorprenent. Tot fugint de vestir la seva obra de cap aura d’espectacularitat, s’interessa més aviat per les imperfeccions de la vida quotidiana. Les seves obres transmeten una inquietant sensació de realitat, jo diria que freguen l’il·lusionisme. Parlen d’un temps passat, d’un temps en què un mur separava moltes vides i fragmentava tota una capital. Els blocs de pisos abandonats de la RDA, testimonis d’una esplendor caiguda, són la seva font principal d’inspiració. Els torna a la vida en tres fases: els fotografia, en fa una plantilla i estampa fragmentàriament sobre cartó o altres materials del mobiliari urbà elements de la seva fisonomia arquitectònica: finestres, portes, balcons…

Font imatge: Nomadaq Blogspot

D’una manera o altra, Evol fa una reconstrucció arqueològica d’aquestes estructures arquitectòniques abandonades. Una reconstrucció, però, molt allunyada de qualsevol afany catalogador o científic. Casualment, he anat aquest cap de setmana al Caixafòrum de Barcelona a veure l’exposició Les arts de Piranesi, el mag de les arquitectures impossibles. Penso que a Piranesi i a Evol els uneix una mateixa fascinació per l’arquitectura d’un passat més o menys llunyà. Una fascinació que els porta a alimentar-se de la pedra morta per donar-li una segona vida plena d’enigmes.

Albert Navarro Suñé

@alnavars

Font imatge: Temporada Alta

PLAY de Sidi Larbi Cherkaoui al Teatre Municipal de Girona. Festival Temporada Alta. Única funció: 23 de novembre 2012.

Tot sembla començar amb un joc. El joc ens ensenya a conviure en societat i ens obre la ment, ens fa més permeables i capaços de descobrir-nos en els altres i a l’inrevés. Amb la ment oberta, la diferència és rebuda com un estímul positiu, de manera que creixen les estructures sinàptiques del cervell i esdevenim persones més conscients de nosaltres mateixos, més socials i, per què no, més intel·ligents.

Aquesta és la meva interpretació personal de la tesi dansística de Sidi Larbi Cherkaoui, que en el seu espectacle “Play” juga, aprèn i creix amb la virtuosa de la dansa clàssica índia Shantala Shivalingappa. I el seu joc transporta el públic del Teatre Municipal de Girona al paradís del plaer estètic.

 

Sidi Larbi és com un nen etern que es nega a abandonar el joc. No coneix fronteres, només bagatges culturals, amb els quals alimenta el seu esperit de naturalesa mestissa. I un cop dins del seu cos, digereix allò que aprèn i ho transforma en moviment amb “segell Sidi Larbi”: natural, orgànic i carregat d’una energia que s’encomana. El mou una intuïció ancestral, molt més antiga i arrelada que les línies divisòries imaginàries que fragmenten i confronten el planeta.

 

Larbi ha sabut crear un llenguatge propi però alhora universal, tot un codi obert del llenguatge dansístic. Cada espectacle que fa és una nova entrada a la Viquipèdia de l’art escènica. El resultat és sempre col·lectiu, no és de ningú en concret, perquè la cultura no té propietaris.

 

Font: The Guardian

Surts del teatre convençut que podem millorar com a persones si ens ho proposem tots plegats i que gastem la mateixa energia estimant la diferència que confrontant-nos-hi. Tornes a casa content, perquè intueixes que és a les nostres mans decidir si volem créixer junts sense odis i construir una societat més justa, amb més art, més dansa i més convivència.

 

Us sembla utòpic? Doncs, com el mateix Larbi diu, a través de la preciosa veu de Shantala (minut 2,27 del vídeo), els darrers estudis en neurociència demostren que el cervell no es tanca a una certa edat com es creia fins fa poc, i que les seves estructures poden créixer sense límits, sempre i quan no deixem d’aprendre, de ballar, de llegir, d’escoltar música, d’escriure, de conèixer gent i compartir el que tenim.

Reconec que sóc el primer que s’ha aprendre aquesta lliçó.

Albert Navarro Suñé

@alnavars